dimarts, 10 de juliol de 2012

"Boca en la tierra" *


El passat dissabte 30 de juny vaig intentar la travessia Tossa-Sant Feliu d’11Km. La travessia va començar malament abans de que comencés. Les dues setmanes prèvies vans ser duríssimes a nivell personal per qüestions de feina i no vaig poder entrenar tot el que havia d’entrenar. No vaig anar en condicions i estava cansat. El meu cotxe va patir una averia, el que va provocar que la nit abans dormís només 4 hores i que arribés 15 minuts abans de que sortís la barca que ens portaria de San Feliu a Tossa per fer el mateix trajecte a l’inrevés, però nedant.

Les previsions del temps eren bones. Sabíem que hi hauria una mica de llevant però només de força 1 o 2. Començo la travessia i no tinc gaires bones sensacions. Però a partir del 1er kilòmetre trobo el meu ritme i em sento bé. M’oblido dels problemes i gaudeixo del paisatge. Vaig tota l’estona sol. Trobo el 1er avituallament i em sorprèn que vaig per sota de temps. M’estranya i pregunto si portem 2.500m. Em diuen que sí. Em sento tant bé que només bec una mica i continuo. Però el 1er avituallament no estava a 2.500m, ni molt menys, amb la qual cosa l’arribada al 2n avituallament se’m fa eterna. Arribo cansat i amb set. Ja no vaig tant bé de temps. Bec bastant, menjo un plàtan i em pren un gel. Va ser un error no aprofitar el 1er avituallament i ara ho pateixo. Menjar i beure em va bé i torno a agafar ritme, a més de que comença a desaparèixer la rampa que m’havia començat a donar al braç dret. Però les previsions no es compleixen i el llevant cada cop bufa més fort. A la Costa Brava el temps canvia amb facilitat. El mar està força arrissat i la corrent la tinc en contra. Vaig sol. Em sento molt sol i amb poques ganes. Sobre el Km 6 veig la barca que ha anat recollint els nedadors que no avancen suficientment i des de la barca m’animen a que continuï, em diuen que vaig bé. Però no és la sensació que tinc jo. Continuo una estona més però miro el rellotge i em desanimo. Vaig fora de temps i tinc la corrent en contra. Em queden més de 4km i és aleshores quan, més cabrejat que cansat, aixeco el braç i demano sortir.

És veritat que no estava tant malament com per abandonar però el cap em va jugar una mala passada i el que havia començat malament havia d’acabar malament. Això és el que vaig pensar i em vaig ficar a un pou del que no vaig poder sortir. No estava bé, no havia preparat bé la prova. Ja ho sabia. Però, tal i com em va dir l’Albert Parreño, si arriba a estar ell amb mi segur que hagués continuat. És cert, amb aquesta experiència vaig poder comprovar que la meva fortalesa depèn del vostre suport. Sempre he dit que us necessito, que sou la força que em fa continuar i aquell dia estava sol. Es van donar moltes circumstàncies per a que la cosa no sortís bé però aquesta va ser la més determinant. I no es tracta de lliurar-me de la meva part de culpa, ni molt menys. Es tracta de reconèixer que som un equip, que jo no sóc Reptes Solidaris. Que Reptes Solidaris és la meva família, els companys de SelvaCamerun, el meu entrenador, l’Albert Pareño, els amics de Fasttriatlon, els meus amics i tots els compromesos que feu possible aquesta història. Sense vosaltres tot això no té sentit.

Ha estat una ensopegada però no defalleixo. Al contrari, tinc més ganes que mai d’esmenar els errors. Tenim un mes per fer pinya i treure això endavant i estic convençut que junts ho aconseguirem! Ajudeu-me a aconseguir-ho!!!


* “Fuimos sed en el aire pero boca en la tierra” de la cançó de Vetusta Morla “Boca en la tierra”.